9346009...

Ayer me desvelé, no recuerdo bien cuál fue la causa... Mi mente se trasladó a 65 kilómetros. Hacía tiempo que no hacía un viaje mental de recuerdos. Estaba en casa, con mi madre... después mi mente recordó una factura de bastantes miles de las antiguas pesetas, fue ese el motivo por el cual mi padre cortó el teléfono fijo. Mi madre y yo nos dirigíamos a la cabina, me decía que se llevaba veinte duros y nada más, para hablar un poco con mi abuela. Marcaba el número y yo pensaba "buah, cuánto rato tendré que estar aquí de pie... como venga un loco y nos atraque...". Pero en realidad me gustaba acompañarla, casi siempre llamaba de noche. Ahora, un poco más adulta, puedo llegar ligeramente a comprender esas facturas, cuando tienes cerca de unos treinta pocos años, tu marido trabaja de noche, tu hija es pequeña para contarle cosas y no tienes otra compañía que el teléfono, para charlar conversaciones adultas que crees que tu hija no entiende, y a su edad infantil entendía... pero no ha podido entrar en ellas. Ahora puedo entrar, pero más bien huyo. En el momento en que acabó la sesión de repaso por el pasado, dos lágrimas bañaban mis ojos y bajaban por mis mejillas.

Gràcies, mestre.

Avui ens ha deixat el GRAN MESTRE Joan Solà. No faré una biografia sencera sobre qui és, perquè qui està al món de la filologia el coneix.
Va ser un dels millors mestres que vaig tenir aquells dos anys a filologia catalana. Assistia, com de costum, a cadascuna de les seves classes i allò era una autèntica meravella. Mai havia vist en ma vida un home capaç de posar tants exemples a la pissarra, d'explicar les coses d'una manera tan especial, com ho feia ell. Només va impartir-me l'assignatura optativa Lingüística Descriptiva Catalana, era molt semblant a la Llengua Catalana II, però més desglossat i millor ordenat.
Quan m'he assabentat de la notícia m'he quedat de pedra, no sabia si entristir-me, si plorar, si cridar, si dir-ho a algú... he preferit callar i posar un enllaç al Facebook amb la informació.
Descansi en pau.

Retrobament sense resposta (2ª part)

Mai havia pensat que hi hauria una segona part d'aquesta aventura, és ben curiós.
Avui ha estat un dia d'aquells tan improvisats que, sense saber com, he vist l'altra cara de la moneda. Efectivament, l'altra persona, qui va marcar la meva vida d'una manera que no m'esperava. No té un físic atractiu, ni una manera de ser que m'agradi; però ves, jo n'estava molt d'ella, era la meva llum de cada dia, tot i no correspondre'm en quasi res, jo la veia com la part que faltava en la meva ànima. Em sentia com la seva mitja taronja, que es diu, però mai ho vaig ser per raons molt bàsiques: la primera, no m'hi veia com la seva parella; la segona, jo no era del seu estil. Vaig idealitzar-la massa fins que vaig caure del cel i vaig veure que era tan normal com una altra persona. Ara he pujat un altre cop, perquè té el que jo mai vaig aconseguir i per això vaig fer aquell canvi tan radical. Diguem-ne que parlo d'algú que va ser especial i ara no es ningú en la meva vida. Tot i així, en veure-la, sento una sensació dins l'ànima com si baixés una pendent molt depressa, com si m'espantés algú. De vegades penso que mai me la trauré del cap, com totes les persones que han passat per la meva mirada que m'han marcat profundament.
Sento que tot això que dic és palla i forma part del passat, però també penso que si en parlo del tema, és perquè m'agrada que no morin aquestes sensacions, ja siguin bones o dolentes, m'agrada sentirles i parlar d'elles; perquè són noves en la meva vida, perquè m'encantaria tornar enrere i rectificar tot allò que he fet malament i seguir sent aquella que no donava importància a res i valorava el poc que tenia... però com que no es pot viatjar al passat amb una màquina del temps com la del Doraemon, ni ella tornarà ni jo la vull... només em queda intentar pensar-hi menys; de tota manera, no la oblidaré mai, ni trencant les seves fotos, ni trencant els seus documents. Ploro d'impotència, pels meus impulsos tan erronis. Vull ser d'una altra manera i no puc.