Madrugada.

Han nacido nuevas conversaciones a altas horas de la madrugada sobre temas diversos. Siempre me ha gustado quedarme delante del ordenador o, cuando no lo tenía aún, pues estar un rato pensativa delante de ese diario personal de las chicas, con muchos colorines cantones y con ese característico candado que podrías abrir con una orquilla del pelo, pero te hacía ilusión cerrarlo con esa llave tan sencilla y te hacías la idea de que nadie lo leería (la inocencia de la infancia...).
Me gusta estar despierta por la noche porque todo está tranquilo, hay ese silencio que me ayuda a relajarme, pensar, reflexionar y proyectar tus planes del día siguiente.
Cuando al otro lado de tu pantalla tienes a una persona que está escribiendo y pasando el rato igual que tú, te da la seguridad de que te está escuchando y te está prestando la atención necesaria.
Yendo atrás en el día, esta pasada tarde, después de hacer unos deberes que me urgían por no pensar más en ellos, me he sentado en el sillón y me he echado una manta por encima; a los pocos minutos, se ha acercado mi perro y se ha subido a hacerme compañía sin yo decirle nada ¿hay algo mejor que eso? Como dice el refrán: más conozco a las personas, más quiero a los perros. Te quiero, Charlie.

Take my hand.

There is an illusion
In my dreams, in my heart
You are my illusion
Stay with me, by my side

You will be inside of me
In my world of fantasy
Will I be inside of you?
All my dreams will then come true

Take my hand
And remember tonight
My love is forever
Your love is my life

My love is forever
Your love is my life
Lalalala...

Cinturó Negre.

Torno a redactar l'escrit, perquè no considero just dir els secrets amagats que té la sèrie. Per tant, em dignaré només a explicar aquells petits detalls que m'han deixat ben bocabadada.
Tot va començar quan tenia aproximadament uns 7 anys. Al Canal 33 feien Cinturó Negre, una sèrie que amb l'òpening ja vaig pensar: "he de veure-la". Però clar, a aquelles edats, els nens ens cansem de seguida de tot i només vaig veure uns quants capítols, em sembla que no vaig arribar ni al deuè, no me'n recordo.
Han passat molts anys des d'aquell dia... fins que he aconseguit veure-la sencera, quin gran somni complert! Sí, per a mi era un somni, veure aquella sèrie on una noia lluitava contra molta gent i arribava a ser famosa internacionalment. Però a ella la fama l'interessava ben poc, ella volia ser una noia normal: sortir amb les amigues i anar de compres, treballar... tot el contrari a la Sayaka Honami, una noia rica encantada de sortir als mitjans de comunicació i ser famosa, que havia aconseguit tot el que s'havia proposat esportivament i ara... volia probar amb el judo, aviam si tindria la mateixa sort...
Quan la Ginger o la Fugiko (la seva millor amiga) ploraven de l'emoció, jo també m'emocionava, perquè hi ha moments en què no pots controlar aquella mena de sentiment que surt en forma de plor de felicitat.
Com a reflexió i toc d'artista -vet aquí el nom del meu blog, pels qui s'han incorporat a llegir-me darrerament-, vull dir que ara, per fi, he entès moltíssims valors de la vida, per exemple que de vegades els diners no omplen el teu esperit; ser una persona pobra i honrada pot valdre més que una rica i prepotent. Però també al món hi ha persones de tota mena, i també es pot ser ric i honrat.
En resum, Cinturó Negre és una sèrie amb la qual m'hi he sentit molts cops identificada amb la protagonista -tot i no fer arts marcials-, per això m'ha agradat tant i hi he posat la màxima atenció; penso que és mítica i m'encantaria fer-me la col·lecció dels 29 còmics, però un cop vista la sèrie, no sé si té gaire sentit llegir-me els còmics. Ja han tret el segon tom en català i m'encantaria comprar-me'l, però no sé què fer. M'ho rumiaré amb calma.