Cinturó Negre.

Torno a redactar l'escrit, perquè no considero just dir els secrets amagats que té la sèrie. Per tant, em dignaré només a explicar aquells petits detalls que m'han deixat ben bocabadada.
Tot va començar quan tenia aproximadament uns 7 anys. Al Canal 33 feien Cinturó Negre, una sèrie que amb l'òpening ja vaig pensar: "he de veure-la". Però clar, a aquelles edats, els nens ens cansem de seguida de tot i només vaig veure uns quants capítols, em sembla que no vaig arribar ni al deuè, no me'n recordo.
Han passat molts anys des d'aquell dia... fins que he aconseguit veure-la sencera, quin gran somni complert! Sí, per a mi era un somni, veure aquella sèrie on una noia lluitava contra molta gent i arribava a ser famosa internacionalment. Però a ella la fama l'interessava ben poc, ella volia ser una noia normal: sortir amb les amigues i anar de compres, treballar... tot el contrari a la Sayaka Honami, una noia rica encantada de sortir als mitjans de comunicació i ser famosa, que havia aconseguit tot el que s'havia proposat esportivament i ara... volia probar amb el judo, aviam si tindria la mateixa sort...
Quan la Ginger o la Fugiko (la seva millor amiga) ploraven de l'emoció, jo també m'emocionava, perquè hi ha moments en què no pots controlar aquella mena de sentiment que surt en forma de plor de felicitat.
Com a reflexió i toc d'artista -vet aquí el nom del meu blog, pels qui s'han incorporat a llegir-me darrerament-, vull dir que ara, per fi, he entès moltíssims valors de la vida, per exemple que de vegades els diners no omplen el teu esperit; ser una persona pobra i honrada pot valdre més que una rica i prepotent. Però també al món hi ha persones de tota mena, i també es pot ser ric i honrat.
En resum, Cinturó Negre és una sèrie amb la qual m'hi he sentit molts cops identificada amb la protagonista -tot i no fer arts marcials-, per això m'ha agradat tant i hi he posat la màxima atenció; penso que és mítica i m'encantaria fer-me la col·lecció dels 29 còmics, però un cop vista la sèrie, no sé si té gaire sentit llegir-me els còmics. Ja han tret el segon tom en català i m'encantaria comprar-me'l, però no sé què fer. M'ho rumiaré amb calma.

Padres.

Desafortunada es la vida de la gente que no se merece la mala suerte. Y los piojos revividos que se ven por algunos lados tienen la suerte por arrobas y encima te pasan por la cara lo bien que viven. No hay derecho. Poderoso caballero es don Dinero.
Tanto es así que, sin comerlo ni beberlo, te encuentras de frente con la más absoluta desgracia y hasta que no la tienes delante, no la percibes a lo largo de tu vida. ¿Qué es pues, la vida? Un continuo sufrir, un continuo trabajo y una continua falsedad. Cuanto más alta es la subida, más baja es la bajada y sálvese quien pueda.
Ahora mucha gente está de vacaciones, sin preocuparse por nada ni por nadie, ni por su familia siquiera, sin saber si está al borde la muerte ¿qué más da? Ahora lo importante es divertirse, olvidarse de la persona que está enferma y por si no le ha quedado claro a la desgraciada persona, le paso por la cara que estoy de vacaciones disfrutando y que no tengo el porqué hacer la buena cara si no lo siento ni saber cómo está nadie más que la persona que tengo al lado. Que bonito. Lo bueno o lo malo del caso es que yo no soy así. Y por eso, en la medida que pueda, siempre cuidaré de los que me dieron la vida, porque se lo merecen. Se merecen que los quiera hasta la muerte.
Un buen padre y una buena madre son los mejores amigos que puede tener un hijo en su vida.
Un buen padre y una buena madre nunca le hará a su hijo daño, siempre buscará la felicidad por él y dará la vida e incluso se quitará la comida de la boca para dársela a él, para que después te lo pague con el abandono de tu persona... no hay derecho.
¿Quién crees que te va a ayudar en tu vida si no es tu padre o tu madre? Nadie, todavía, me ha demostrado lo contrario. Todo lo que tengas después es complementario, puedes pasártelo bien y tener momentos inolvidables con otras personas, pero los que nunca te fallarán son tus padres... hasta el día que no los volverás a ver. Ellos siempre buscarán la felicidad.
Gracias, papa y mama, por conseguir enseñarme a saber luchar ante la vida y no desmoralizarme, por vuestros buenos consejos y por ser tan afortunada gracias a vosotros. Siempre me tendréis a vuestro lado y lucharé por vosotros. Os quiero.

Viatge per tot Catalunya des de casa.

Avui cap a les deu de la nit, he vist a TV3 el programa presentat per Raquel Sans El paisatge favorit de Catalunya. He visitat des de la televisió tres llocs maquíssims de la nostra terra: la Vall d'Aran (Vielha), Cadaqués i el Priorat. Dels tres, no en sabria decidir-me per cap. Hi havia tanta coloaraina, tanta zona verda... tanta felicitat natural...
El primer paisatge ha estat guiat per Pau Donés, actual cantant dels Jarabe de Palo.
Quan ha acabat el programa, ha quedat com a finalista del programa anterior la Costa Brava (que engloba el tros de terra des de Portbou fins a Blanes); des de Begur, doncs, ens va guiar el presentador Josep Cuní de Els matins de TV3. Després he vist per la web aquesta part que no havia vist la setmana passada i m'he emocionat tant... veient els paisatges de la meva Costa Brava... tan maca! Sobre tot sempre m'hi fixo en com les roques s'introdueixen a l'aigua i crea aquest contrast entre la roca i el mar... perquè penso que és paradisíac.
Sé que tot això és molt repetitiu però aquell lloc ha estat el meu pa de cada dia i no el puc oblidar. El senyor Cuní ha cantat una havanera amb un altre senyor que estava composant, aquella tan famosa de "Quan el Català..." en Josep ha dit que el vaixell era del seu avi! Això és veritat?
Ja vull veure el pròxim programa! Ja que no puc permetre'm el luxe de viatjar i fer una bona volta pels llocs més emblemàtics i més meravellosos de Catalunya, per què no fer-ho des de casa?