Retrobament sense resposta (2ª part)

Mai havia pensat que hi hauria una segona part d'aquesta aventura, és ben curiós.
Avui ha estat un dia d'aquells tan improvisats que, sense saber com, he vist l'altra cara de la moneda. Efectivament, l'altra persona, qui va marcar la meva vida d'una manera que no m'esperava. No té un físic atractiu, ni una manera de ser que m'agradi; però ves, jo n'estava molt d'ella, era la meva llum de cada dia, tot i no correspondre'm en quasi res, jo la veia com la part que faltava en la meva ànima. Em sentia com la seva mitja taronja, que es diu, però mai ho vaig ser per raons molt bàsiques: la primera, no m'hi veia com la seva parella; la segona, jo no era del seu estil. Vaig idealitzar-la massa fins que vaig caure del cel i vaig veure que era tan normal com una altra persona. Ara he pujat un altre cop, perquè té el que jo mai vaig aconseguir i per això vaig fer aquell canvi tan radical. Diguem-ne que parlo d'algú que va ser especial i ara no es ningú en la meva vida. Tot i així, en veure-la, sento una sensació dins l'ànima com si baixés una pendent molt depressa, com si m'espantés algú. De vegades penso que mai me la trauré del cap, com totes les persones que han passat per la meva mirada que m'han marcat profundament.
Sento que tot això que dic és palla i forma part del passat, però també penso que si en parlo del tema, és perquè m'agrada que no morin aquestes sensacions, ja siguin bones o dolentes, m'agrada sentirles i parlar d'elles; perquè són noves en la meva vida, perquè m'encantaria tornar enrere i rectificar tot allò que he fet malament i seguir sent aquella que no donava importància a res i valorava el poc que tenia... però com que no es pot viatjar al passat amb una màquina del temps com la del Doraemon, ni ella tornarà ni jo la vull... només em queda intentar pensar-hi menys; de tota manera, no la oblidaré mai, ni trencant les seves fotos, ni trencant els seus documents. Ploro d'impotència, pels meus impulsos tan erronis. Vull ser d'una altra manera i no puc.

Retrobament sense resposta.

A la meva universitat hi ha dues sales d'estudi: una gran i una petita. Jo sempre he tingut el costum d'anar a la petita, perquè és més recollida i s'hi està més bé, tot i que se sent massa el soroll del carrer. Fa setmanes que l'aula d'estudi petita no està disponible i he d'anar a la gran. Avui, em sentia amb suficient força com per entrar-hi i fer una mica de feina; som al maig i s'ha d'aprofitar el temps. De sobte, m'he trobat l'esquena d'una persona coneguda, amb qui he compartit poques experiències, però les suficients com per recordar-la i tant se val si ella no se'n recorda de mi, jo me l'estimada molt i encara que m'odiï sempre l'he apreciada per molts motius propis de la seva capacitat intelectual. No m'ha servit de res, però, dir-li tot el que ella sap. Tot i així em sento feliç d'haver format part del seu conjunt d'amistats universitàries en el seu moment.
Allà hi era ella, d'esquenes, l'he reconeguda perfectament; duia una cua i una samarreta negra, molt probablement la de la granota, tan bufona; potser se n'ha comprada una altra del mateix color i no té cap dibuix i l'he confosa, tan de bo hagi encertat perquè m'agrada molt aquella samarreta, li queda força bé. Estava fent un treball, amb un ordinador portàtil, se la veia molt capficada i aplicada, com sempre. De vegades envejo aquesta capacitat que tenen algunes persones per concentrar-se enmig del xivarri dels estudiants.Al cap d'una estona l'he deixada de mirar quan m'he assegut d'esquenes a ella i m'he posat a fer la meva feina, de tant en tant l'escoltava tossir, m'hauria agradat donar-li un caramel. Com no sabia que jo era allà, a estones em girava, per veure què feia, com es movia, com apropava la mà esquerra als seus apunts mentre tenia la dreta escrivint.
Viu a l'eixample de Barcelona, però no n'estic segura a quin carrer, buscaré a les pàgines blanques, qui sap si el trobo.
La son s'apoderava de mi quan portava prop de mitja hora mirant el diari a la recerca d'interferències del català sobre l'espanyol, per un treball que he de fer; no hi estava gaire concentrada sabent que ella estava allà i que en qualsevol moment s'aixecaria i es preguntaria què hi faig allà, ja que els cops que anàvem amb una altra noia a la biblioteca o a l'aula d'estudi, mai fèiem res, ens dedicàvem a xerrar i a fer ganyotes; però ella sí que feia feina i el millor de tot plegat és que no la destorbàvem.
Ha arribat molt lluny gràcies a la seva carrera i a la seva completa dedicació, tan de bo algun dia em trobi en el seu estat i sigui feliç. És una persona que mai ha deixat res del que estava fent per dedicar-se a una altra cosa i n'estic ben segura que a la seva vida privada fa el mateix. Té com un programa professional i quotidià del que mai se n'ha desviat, i això em sembla d'una maduresa increïble; però no m'agradaria ser així, no em sentiria bé, no seria mínimament feliç tenint una vida tant prefixada. M'agrada transgredir de tant en tant les normes de la meva vida, és la meva forma de desconnectar de la rutina. Res és etern.
Al cap i a la fi, ha estat un bonic retrobament, i n'estic orgullosa de saber que no m'ha vist.