Retrobament sense resposta (2ª part)

Mai havia pensat que hi hauria una segona part d'aquesta aventura, és ben curiós.
Avui ha estat un dia d'aquells tan improvisats que, sense saber com, he vist l'altra cara de la moneda. Efectivament, l'altra persona, qui va marcar la meva vida d'una manera que no m'esperava. No té un físic atractiu, ni una manera de ser que m'agradi; però ves, jo n'estava molt d'ella, era la meva llum de cada dia, tot i no correspondre'm en quasi res, jo la veia com la part que faltava en la meva ànima. Em sentia com la seva mitja taronja, que es diu, però mai ho vaig ser per raons molt bàsiques: la primera, no m'hi veia com la seva parella; la segona, jo no era del seu estil. Vaig idealitzar-la massa fins que vaig caure del cel i vaig veure que era tan normal com una altra persona. Ara he pujat un altre cop, perquè té el que jo mai vaig aconseguir i per això vaig fer aquell canvi tan radical. Diguem-ne que parlo d'algú que va ser especial i ara no es ningú en la meva vida. Tot i així, en veure-la, sento una sensació dins l'ànima com si baixés una pendent molt depressa, com si m'espantés algú. De vegades penso que mai me la trauré del cap, com totes les persones que han passat per la meva mirada que m'han marcat profundament.
Sento que tot això que dic és palla i forma part del passat, però també penso que si en parlo del tema, és perquè m'agrada que no morin aquestes sensacions, ja siguin bones o dolentes, m'agrada sentirles i parlar d'elles; perquè són noves en la meva vida, perquè m'encantaria tornar enrere i rectificar tot allò que he fet malament i seguir sent aquella que no donava importància a res i valorava el poc que tenia... però com que no es pot viatjar al passat amb una màquina del temps com la del Doraemon, ni ella tornarà ni jo la vull... només em queda intentar pensar-hi menys; de tota manera, no la oblidaré mai, ni trencant les seves fotos, ni trencant els seus documents. Ploro d'impotència, pels meus impulsos tan erronis. Vull ser d'una altra manera i no puc.